IMG_6519
Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Arxiu de la República Catalana 

Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Connecta’t per desconnectar 

Àngel Guimerà.

Avui fa 175 anys naixia Àngel Guimerà, una de les figures més representatives de la literatura catalana i figura cabdal del sorgiment del catalanisme romàntic.

Dramaturg i poeta, passà els primers anys de la seva vida a Canàries, on hi nasqué, però ben aviat arribà a Catalunya i passà la seva infantesa al Vendrell. Estudià a Barcelona. Fou un dels impulsors de la publicació La Renaixença. La seva obra s’enceta amb Mar i cel, Maria Rosa i Terra Baixa, que recullen amb trets realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s’hi mostraren més matisades, i hi ha constància de les seves inquietuds socials, a Terra Baixa, on, Manelic, encarna les virtuts de la persona que ha crescut enmig de la natura i s’enfronta amb una societat corrompuda.A l’Assemblea de Manresa presentà i defensà l’establiment de les Bases. Pel gran prestigi que havia assolit, tingué un paper important en la política del moment: fou portador del Memorial de Greuges, president de l’Ateneu Barcelonès, on pronuncià en català -fet insòlit a l’època- el seu discurs inaugural.El 1870 el poeta entrà en relació amb l’agrupació La Jove Catalunya, i publicà la primera poseia, Lo rei i el conseller, a la revista La Gramalla. Ja al 1871, cofundaria La Reniaxensa, que dirigí des del 1874.

LA PROMESA LITERÀRIA

Guimerà, a l’inici de la seva producció, conreà la poseia i, enlluernat pels Jocs Florals, va concretar en aquests les seves ambicions literàries, ambicions que ben aviat foren una realitat. Així, el 1875, li fou atorgat un accèssit a l’Englantina amb un poema, Indíbil i Mandoni, que causà un fort impacte en ésser llegit a la festa literària que organitzava cada any La Jove Catalunya. Tanmateix el seu gran èxit arribà el 1877, quan guanyà alhora la Flor Natural, l’Englantina i la Viola. El fet que, a més, hi fos premiada l’Atlàntida, de Verdaguer, donà un relleu extraordinari a la festa d’aquell any.Gala Placídia, la seva primera tragèdia en vers, fou estrenada l’any 1879 per una companyia improvisada, al Teatre Principal de Barcelona. La grandesa declamatòria dels versos blancs donaven mostres d’un nivell i d’una ambició totalment inexistents al teatre català d’aquell temps. La seva màxima esplendor en el teatre arribara amb obres com Mar i cel (1888); basant-se en un argument senzill, aconsegueix una gran tensió dramàtica que desemboca un final, tràgic i espectacular. Assolí un èxit ressonant, sent traduïda a vui idiomes.

Els anys 1890 al 1900 constitueixen l’època d’or de Guimerà, tant per la qualitat del seu teatre com pel relleu que assoleix com a figura política. En efecte, Guimerà en la seva plenitud creadora s’adona que el temps de la tragèdia ja ha passat i que el teatre europeu conrea perfectament el drama, el qual, a través d’una prosa col·loquial, sotmet les passions humanes a una anàlisi minuciosa i que, a més, s’ocupa principalment de problemes socials que, com les idees revolucionàries, s’havien obert camí. Obres com En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894) o La Festa del blat (1896), on obtà per fer protagonistes a obrers i altres personatges populars, en temàtiques realocionades amb els problemes socials de l’època.Nogensmenys, l’obra més exitosa de la seva carrera no arribaria fins el 1897 amb Terra Baixa, la més coneguda i traduïda de les obres. Arribà al cim de la seva producció dramàtica. La figura central del drama, Manelic, ha esdevingut el símbol de la bondat natural de l’home, concepció ben rousseauniana, que contrasta fortament amb la gent de la terra baixa, hipòcrited i gregaris, que representen, en definitiva, la societat.

GUIMERÀ, REFERENT CATALANISTA

Paral·lelament, Guimerà va assolir un gran prestigi a través de la seva activitat política. De fet, fou un dels capdavanters del catalanisme romàntic, com ho prova el fet d’ésser un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. Entre molts altres càrrecs fou president de l’Ateneu Barcelonès, on el seu discurs inaugural en català, un fet aleshores insòlit, produí un gran enrenou (1895). La figura de Guimerà polaritzà les màximes adhesions i, també, les màximes protestes, però el seu pes dintre la vida política de final de segle es indiscutible, d’ençà dels dies del Centre Català, de la fundació de la Lliga de Catalunya, del parlament de les Bases de Manresa, des de la presidència de la Unió Catalanista de Balaguer, i del discurs comentadíssim com a president dels Jocs Florals del 1892, començant amb uns mots que hom ha retret una vegada una vegada i altra: “Catalunya no ha mort”.

Tanmateix, el desenvolupament dels partits polítics va sobrepassar les seves intencions i l’any 1909, en què rebé un homenatge nacional, la seva figura, més que combativa, era ja una representació, un símbol. Morí a Barcelona el 18 de Juliol de 1924, i el seu enterrament fou una gran manifestació popular.

Facebook
Google+
Twitter
Email

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *