Com va ser la diada del 1977?

Si la diada de 1976 aplegà a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat més de vuitanta mil persones, la Diada nacional -aquest cop pogué utilitzar-se l’adjectiu escaient- l’11 de setembre de 1977 fou la manifestació popular més gran, la que aplegà a més gent de tota la història contemporània de Catalunya fins aquell moment, la qual cosa vol dir, si hom te en compte la demografia, que fou la més nombrosa de tota l’existència del nostre poble com a comunitat nacional, una existència que ja compte amb una bona pila de segles. Un milió dues-centes mil persones, pel cap baix, van manifestar-se només a Barcelona, la qual cosa vol dir que un terç del Principat va sortir aquell dia o la vigília al carrer per demanar l’autonomia, perquè a la manifestació grandiosa de Barcelona, cal afegir les d’altres ciutats; a Lleida, oer exemple, van reunir-se més de trenta mil persones.

-Publicitat-

Els partits i grups independentistes havien fet una crida el matí d’aquell diumenge històric i trenta mil persones (altres fonts en compten el doble) van trobar-se al Fossar de les Moreres i carrers adjecents. El Fossar de les Moreres fou el lloc d’enterrament de nombrosos defensors de la ciutat durant el setge de 1714. En aquest indret van parlar dos polítics nacionalistes: Fèlix Cucurull i Jordi Carbonell. Hom hi havia col·locat una placa en memòria dels que lluitaren en aquell setge, que substituïa la làpida anterior, arrencada l’any 1939, quan les tropes del general Franco entraren a Barcelona. Totes dues portaven gravats uns coneguts versos de Federic Soler, Pitarra.

Durant tot el matí, partits polítics, sindicats i entitats de tota mena van dipositar corones de flors al peu de l’estàtua de Rafael Casanova, el conseller en cap erigit en símbol de les jornades heroiques i doloroses del setembre de 1714.

(L’estàtua havia estat restablerta poques setmanes abans en el lloc que ocipava abans del 1939. Aleshores, no sols fou treta sinó que les autoritats donaren l’ordre de fondre-la, ordre que no fou complerta pels funcionaris municipals als quals pertocava fer-ho).

Els manifestants es concentraren al passeig de Gràcia, on anà convergint la gent individualment i en grups, als llocs fixats abans pels partits i les sindicals, o bé en colles -nombrosíssimes- sovint perfectament ordenades, de ciutats, viles i pobles de les comarques de fàbriques, de tallers, d’empreses de tota mena, o de barris perifèrics… Des de les quatre de la tarda a les nou del vespre la generació desfilà lasseig de Gràcia avall, per la Rondalla de Sant Pere, fins l’Arc de Triomf. Ocupaven un lloc d’honor les comissions d’exiliats, els mutilats de la guerra i els invàlids. El pas per davant de l’estàtua de Rafael Casanova fou un clam continu, amb Els Segadors i altres himnes patriòtics repetits una i cent vegades… Els parlamentaris s’havien posat al davant d’aquella riuada humana a l’encreuament del passeig de Gràcia amb la Gran Via -precisament la via que un temps s’anomenà de les Corts Catalanes.

El testimoniatge de la voluntat de govern del poble de Catalunya fou absolutament aclaparador: pancartes de tota mena reclamant la llibertat, l’autonomia, l’Estatut, banderes de partits i de sindicats, però sobretot banderes catalanes, milers de banderes catalanes de totes les dimensions i de totes les formes. De fet, la Diada Nacional de 1977 ha estat la festa dels nostres colors perquè en forma de cintes, de peces de roba, d’insígnies, d’adhesius, gairebé ningú del milió i escaig de manifestants no deixà de lluir les quatre barres. A remarcar la presència de la bandera d’Euscadi, encara en lluita per endegar la seva autonomia, i la d’Andalusia, testimoni de la gran integració de molts catalans nous que procedien d’aquella terra.

Només hi faltava el restabliment de la Generalitat i el retorn del President Taradellas. Fins pocs dies abans, hom va creure que la tornada podria anticipar-se o coincidir amb la Diada, però no fou possible aplanar els entrebencs que sorgien en les negociacions. Per aquest motiu la manifestació prengué un caràcter físic visible, ponderable de plebiscit, que reblà el resultat de les eleccions per a diputats i senadors del 15 de juny: els catalans volien l’autonomia, volien el restabliment de la Generalitat. Els altaveus repartits arreu del Passeig de Gràcia i de la Ronda de Sant Pere repetiren el missatge del President Tarradellas: <<És la darrera vegada que commemorem l’11 de setembre sense que les nostres institucions hi siguin presents. >>

Últimes notícies

Notícies Relacionades