IMG_6519
Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Arxiu de la República Catalana 

Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Connecta’t per desconnectar 

Panel

X A V I E R   L A M A R C A

L A   V E U   D E L   P O B L E

De la crisi sanitària a la crisi educativa

Som a les portes de l’inici d’un nou curs escolar i universitari que és ple d’incògnites. Crec que és coherent dir que afrontem un dels majors desafiaments des dels inicis de la pandèmia, així com un dels majors reptes pels centres educatius i universitaris de les darreres dècades.

Són moltes les veus que, davant l’aproximació d’aquest nou curs, clamen per a reactivar la normalitat i asseguren poder començar el nou curs amb totes les mesures i garanties possibles. Tant és així que el Ministre d’Universitats Castells ha afirmat que «El plan B no existe, se trata de sobrevivir a las condiciones que encontramos». Afirmacions que ha realitzat després d’haver-se mostrat completament absent durant els darrers mesos davant els mitjans de comunicació, fet que ha motivat una opinió pública molt crítica pel que fa al càrrec i responsabilitat que ostenta.

Tanmateix, també hi ha aquells qui asseguren que és tota una irresponsabilitat iniciar el nou curs de forma completament presencial (en el cas de les escoles) tenint en compte la crítica situació sanitària en la que ens trobem. És per aquesta raó que molts pares ja estudien alternatives per evitar dur els seus fills a classe, atemorits per les conseqüències que això pot suposar per a ells i les seves respectives famílies. Ara bé, les autoritats han estat molt clares i inclús la Fiscalia ha advertit que actuarà davant l’absentisme escolar “voluntari, injustificat i persistent”. Queda clar, doncs, que a hores d’ara, l’executiu espanyol i català no contemplen un “pla B” i, tal i com va dir el President Torra, les escoles obriran «sí o sí» apel·lant també a que fem «un esforç».

PUBLICITAT


Em dona la sensació que els executius autonòmics i centrals en matèria d’educació estan sent molt exigents, clars i contundents amb les indicacions pel que fa a l’inici del nou curs però ells no han fet, en absolut, els deures correctament. El pla per a una tornada efectiva i segura a les escoles hauria d’haver estat dissenyat i anunciat amb molta més antelació (si cal durant les vacances), tenint en compte la pressió en la que es troben actualment els docents i directius dels centres educatius pel que fa a la correcta aplicació de les mesures anunciades. Molts docents han arribat a demanar, inclús, un retràs de l’inici del curs veient que amb el poc temps que els han deixat és impossible planificar i fer efectiu un bon protocol per a garantir la seguretat dels estudiants.

Per altra banda, crec que és una enorme irresponsabilitat no tenir preparat ni contemplar (per voluntat pròpia i presumint-ne públicament) un “Pla B” que ja us avanço que arribarà més aviat del que ens pensem degut a l’empitjorament de la pandèmia i l’augment desorbitat dels nous positius. És una autèntica aberració sanitària i política afirmar que passi el que passi, ens toca dur els nens a l’escola sí o sí ja que és l’única via possible. A veure si mantenen la mateixa postura quan hi hagi ple de nens contagiats i les UCI’s altre cop plenes.

És evident que a tots ens agradaria poder efectuar una tornada a les escoles i universitats completament presencial, amb màxima normalitat i garantint, conseqüentment, la plenitud de drets i màxim de comoditats per als alumnes, però no podem de caure en falses esperances ni pecar d’ingenuïtat, tenint en compte l’educació pública precaritzada i retallada durant els darrers anys. Tots sabem el que succeeix durant el pic de la pandèmia, i el govern espanyol no ha mogut ni un dit per garantir una educació de plena qualitat quan aquest escenari es torni a repetir aquesta tardor.

Amb aquesta actitud, el Ministeri d’Educació tan sols accentua la bretxa social i de classe que durant la pandèmia s’ha vist encara més agreujada que en situacions normals, motiva la degradació i empitjorament de l’ensenyament públic posant en unes condicions límit i molt complicades de gestionar als professors que han d’impartir les classes i als alumnes que les atenen. No podem consentir aquesta situació.

El govern espanyol llança a les aules als alumnes sense cap pla i en plena expansió de la pandèmia. Les úniques mesures que han establert són les mateixes que les d’anar pel carrer. Distància, mans, mascareta. Això no és gens seriós. Una situació en la qual no només està en qüestió i perill el dret a l’educació per a milers i milers d’estudiants de famílies humils arreu d’Espanya sinó que també es posa en perill la salut dels més joves i dels qui els rodegen. La ministra Isabel Celaá i el Gobierno han preferit mirar cap una altra banda davant la preocupació creixent de les famílies i les reivindicacions de la comunitat educativa rentant-se les mans i passant tota la responsabilitat a les competències educatives que posseeixen les CCAA.

Cal recordar i dir ben alt que les classes online no poden ser la única solució. En molts estudiants, aquestes han resultat ser un autèntic fracàs ja que no garanteixen ni la qualitat ni la plenitud de drets que els estudiants es mereixen, siguin del curs que siguin. I per no parlar de les conseqüències i seqüeles socials, emocionals i psicològiques que comporta realitzar un curs escolar o universitari sense contacte social, aïllat i tancat en quatre parets davant una pantalla d’ordinador durant quasi vuit hores. No és l’educació que ens mereixem i això posa de relleu el fràgil sistema educatiu que hem conreat i les retallades que ha patit els darrers anys. Als hospitals no tenen suficients llits per fer front a la pandèmia i a les escoles i universitats no tenen els suficients recursos materials ni humans. Tot i així, segueixen insistint en la necessitat de portar els nens a l’escola.

A més, en un suposat nou confinament escolar, els pares i mares que hauran d’escollir cuidar els seus fills o anar a treballar, dificultant així les mesures de conciliació laboral (un problema latent a la nostra societat des de fa anys). El Govern parla molt de conciliació però no ha dut a terme les reformes o mesures necessàries per garantir-la. Un suposat govern d’esquerres hauria d’impulsar immediatament un pla de rescat a l’educació pública invertint els milions necessaris per a garantir una tornada a l’escola presencial i amb les màximes garanties d’èxit i seguretat. No es poden limitar a passar tota la responsabilitat i pilota calenta als docents. No tenen recursos, espai ni suficients professors per garantir aquesta seguretat que els exigeixen!

Prefereixen entregar 100.000 milions d’euros per a rescatar a grans empreses i bancs de l’IBEX35 que entregar-los per un rescat a l’educació pública que molts clamen des de fa temps degut a les retallades pre-existents. Aquesta pandèmia ha acabat evidenciant la necessitat d’efectuar-lo. Si hi ha diners per als bancs, n’hi hauria d’haver per a l’ensenyament públic. És una qüestió de prioritats. Aquests milions haurien d’anar invertits, per exemple, a la construcció de nous espais que garanteixin la distància de seguretat suficient entre alumnat i la conseqüent reducció de la ràtio d’alumnes per aula, la contractació de més docents per a fer efectiu una bona atenció individualitzada així com el repartiment de dispositius digitals en cas de nou confinament per a tots aquells alumnes de famílies vulnerables o la provisió de mascaretes i gels hidroalcohòlics a totes les aules. Si els alumnes estan obligats a anar-hi, s’hauria de garantir aquesta provisió per a la seva seguretat des del Gobierno i no des de les famílies.

Com he dit anteriorment, ens trobem davant un desafiament d’enormes dimensions. La pandèmia ha evidenciat i posat de relleu les enormes carències del sistema sanitari però també del sistema educatiu. Des del meu punt de vista, tenint en compte la crítica situació epidemiològica en la que ens trobem, la inexistència de cap pla efectiu per a garantir la seguretat a les aules ni de la inversió per afavorir la presencialitat i els drets dels estudiants, la millor opció pel bé de la salut pública és la de realitzar el curs telemàticament i evitar haver de dur als estudiants “a la carnisseria” sabent que haurem de tancar igualment.

Davant aquest escenari, el Gobierno ha optat per a passar tota la responsabilitat a les CCAA i rentar-se les mans, posar tota la pressió sobre els docents, i deixar en risc a milers d’alumnes i famílies que es veuran obligades a assistir a les escoles i universitats sense un pla rigorós ni una inversió per a garantir el dret a una educació digne i de qualitat, també en pandèmia. La crisi sanitària ens ha dut a una crisi educativa. Curiós, els dos pilars fonamentals de l’Estat del Benestar, aquell que és el primer en rebre retallades quan l’economia va en declivi. Caldrà canviar les prioritats a partir d’ara si volem garantir l’educació i sanitat que ens mereixem.

Facebook
Google+
Twitter
Email