IMG_6519
Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Arxiu de la República Catalana 

Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Connecta’t per desconnectar 

Panel

X A V I E R   L A M A R C A

L A   V E U   D E L   P O B L E

Dels aplaudiments a les cassolades ?
1 maig 2020

No hi ha dubte que la crisi sanitària que estem vivint ens deixarà unes seqüeles a nivell econòmic, social i polític inimaginables. El coronavirus ens ha tocat de ple i qui es pensi que simplement “Tot anirà bé”, va equivocat. Això no és incompatible en ser optimistes, però el que cal tenir en compte és que el nostre estil de vida habitual no el recuperarem a curt ni a mig termini sinó que, sent realistes, caldrà que passi molt temps per recuperar la normalitat. Hi ha qui, legítimament, pot pensar que és normal que davant d’una pandèmia global tardem un temps considerable a refer-nos, i és cert.
Ara bé, el que cada dia s’evidencia més és que la nefasta gestió espanyola a la crisi del COVID19 és un detonant per agreujar encara més la situació.

L’estat espanyol ha començat a gestionar la pandèmia tard, i quan ho ha fet, lamentablement. I no ho dic només jo. Són moltes les veus, els mitjans, els organismes i institucions que ho han denunciat recentment.

‘The Guardian’ i ‘NYT’ assenyalen a Espanya per la seva mala gestió de la crisi sanitària apuntant a l’estil de vida dels madrilenys, la “maldestre i lenta” resposta de Govern i l’escàndol de les residències. En definitiva, dos articles de dos diaris de prestigi que treuen els colors a Espanya per la seva gestió de la crisi sanitària. Per altra banda, un informe encarregat per l’Institute of Certified Management Accountants d’Austràlia ha qualificat la gestió de la crisi sanitària del Govern d’Espanya com la pitjor del món tenint en compte elements com la qualitat de les dades o la transparència de les institucions, de vegades influïdes pel populisme. Inclús l’agència de notícies nord-americana Bloomberg, ha dit que la tragèdia d’Espanya era massa predictible, denunciant que Espanya va ignorar la crisi sanitària que s’havia desenvolupat anteriorment a Itàlia i la Xina i que hauria d’haver implementat mesures de bloqueig “més dràstiques”. Finalment, i com era d’esperar, tots els partits de l’oposició s’han sumat a les crítiques cap al govern Sánchez, de qualsevol signe ideològic, constitucionalistes o independentistes, estatals o regionals, i reclamen un canvi d’actitud, un gir de timó en la gestió per acceptar les pròximes pròrrogues de l’estat d’alarma.

Sembla indiscutible, doncs, que la mala percepció sobre l’actuació del govern espanyol és generalitzada, no tan sols dins de la societat espanyola, sinó també a nivell internacional.

Una de les dades que més hauria de fer caure la cara de vergonya al Govern espanyol i, en particular al Ministeri de Sanitat, és que Espanya no va fer cas dels advertiments de l’OMS i de la UE a fer apilament de material sanitari enfront del coronavirus. L’executiu no va veure necessari fer compres addicionals (preventives) de material per “garantir que els treballadors sanitaris estiguin protegits”, tal i com s’aconsellava en un informe datat el passat 3 de febrer. Repeteixo, 3 de febrer. No havent seguit aquestes recomanacions per a poder afrontar un possible contagi massiu, Sanitat ha hagut de realitzar quatre setmanes després, repeteixo, quatre setmanes després, les pertinents compres de material sanitari indispensable per a la protecció del personal sanitari, compres que s’han realitzat des de l’executiu espanyol en empreses sense llicència, compres que no sabien quan ni on arribarien, compres que han resultat ser una estafa, o simplement compres i tests que han resultat ser finalment defectuosos. Durant tot aquest temps, el nombre de contagis i morts anava augmentant. Eficiència i professionalitat? Això no és seriós. Una cosa que cal posar també en relleu és que les conseqüències de les retallades i la privatització de el sector sanitari a la regió madrilenya realitzades pel PP han estat més evidents durant la crisi del coronavirus.

De la mateixa forma, Espanya tampoc va veure necessari tancar fronteres terrestres, aèries, marítimes i ferroviàries davant l’augment de persones procedents d’Itàlia i d’arreu del món, on la pandèmia ja hi havia deixat rastre. S’escudaven amb l’afirmació que “a Espanya no hi hauria més d’algun cas aïllat diagnosticat” i que “estiguéssim tranquils que el sistema sanitari espanyol estava preparat per fer front a la pandèmia”.

Una de les altres qüestions que encara a dia d’avui no m’explico és per què Espanya no va confinar, aïllar o tancar aquells focus amb casos més actius com eren Madrid o Catalunya. Xina ho va fer amb Wuhan i Itàlia amb Llombardia. Us podeu arribar a imaginar com estaria encara a hores d’ara Xina, tenint en compte el seu gruix poblacional, si no arriba a blindar Wuhan? Amb això ja ho dic tot.

Per altra banda, m’agradaria posar el focus sobre la centralització de competències agressiva i injustificada duta a terme per l’executiu espanyol. Espanya ha volgut controlar-ho tot des del centre, tenint l’únic comandament, i han mostrat un cop més que eren els menys indicats per fer-ho. Estic segur que si s’haguessin respectat les competències autonòmiques i cada autonomia hagués pogut gestionar la pandèmia des del seu propi territori, avui dia estaríem molt més bé, com a mínim (ho puc afirmar amb total certesa i seguretat) a Catalunya. No és una opinió, sinó un fet que hem pogut veure amb els propis ulls. Cada demanda que el Govern de la Generalitat emetia al Govern Central i li era menyspreada, desacreditada i denegada, setmanes després (amb el cost en vides i casos positius que això ha suposat) el Govern Central cedia i l’aplicava. De què serveix tenir un Estat de les autonomies si quan més necessari és
posar-lo en pràctica es centralitzen totes les competències a Madrid? Espanya ha fet una gestió patriòtica, nacionalista i centralista de la pandèmia. Han posat el nacionalisme per davant de l’emergència sanitària. Inicialment deien que “el virus no entenia de fronteres”, denegant d’aquesta forma la proposta de confinament total de Catalunya, en canvi ara proposen fer una desescalada de les mesures tenint en compte les realitats de cada territori. En què quedem?

Una altra mostra d’aquest nacionalisme inherent en la gestió espanyola de la pandèmia és la presència de cossos policials, militars i de forces de l’ordre en totes les rodes de premsa que s’han fet fins ara. La dada que més impacte m’ha causat és que cap altre país ha adoptat aquesta decisió. Que Espanya sigui l’únic país on en les rodes de premsa hagi tingut representació de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat és molt significatiu. Més significatiu encara quan hem vist abusos continuats i desproporcionats de cossos policials arreu de l’Estat espanyol, i quan ens vam assabentar, per error del màxim comandament de la Guàrdia Civil, que el cos estava realitzant molts d’esforços per controlar, suprimir i fer desaparèixer de les xarxes socials les crítiques cap al Govern Sánchez, un fet alarmant que atempta contra la llibertat d’expressió. També hi ha altres drets fonamentals que s’han vist malmesos amb l’excusa de la crisi sanitària com poden ser, per exemple, el dret a la informació. La informació transmesa pels mitjans està completament tergiversada i les tendències d’evolució del COVID19 són totalment irreals i no-representatives de la realitat. A Catalunya, tan sols un 10% dels casos positius són els que es coneixen. Un 90% dels casos són desconeguts i, en conseqüència, no comptabilitzats. Imagineu-vos a tota Espanya. La poca transparència ha estat el motor del Govern Sánchez.

Finalment, mai havia imaginat un pla de xoc econòmic tan poc eficaç. És de ser molt irresponsable no haver acceptat una suspensió dels lloguers i hipoteques de tots els habitatges en què hi hagi persones a l’atur, que hagin perdut la feina o tinguin menys ingressos. Ni tan sols han realitzat cap exigència als grans tenidors. S’aposta per l’endeutament de les famílies llogateres. Tampoc una renda mínima universal que asseguri els ingressos de les classes populars d’arreu del territori. Es segueix apostant
per la sortida dels ciutadans als seus respectius negocis, posant la seva salut i la de tots en perill per, d’aquesta forma, no haver-los de compensar amb ajudes econòmiques i que siguin ells per si mateixos qui hagin de posar la vida en risc per poder arribar a final de mes. De la mateixa forma, petits empresaris i autònoms són els grans perjudicats en aquesta crisi, sense cap mesura efectiva per a contenir el fort impacte econòmic que els ha suposat l’aturada d’activitat de les darreres setmanes i que molts es veuen abocats a haver de tancar. I el més greu, una modificació a última hora del Decret-llei que diu que la responsabilitat en cas de nous contagis d’aquells que surtin a treballar (per a guanyar-se el sou ja que no hi ha ajudes alternatives) serà únicament dels propis treballadors, fent una clara i irresponsable omissió de responsabilitats.

Estem davant d’un flagrant atemptat contra la salut pública. El que està clar és que el futur és del tot incert i que la crisi sanitària desembocarà en una nova crisi econòmica sense precedents. Ara bé, el que encara desconeixem és si hi haurà responsabilitats per tots aquells qui avui ens lideren i s’han mostrat incapaços de contenir l’expansió del virus i no han protegir als seus ciutadans. No m’estranyaria gens que la gent aviat converteixi els seus aplaudiments en sonores cassolades

Facebook
Google+
Twitter
Email

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *