IMG_6519
Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Arxiu de la República Catalana 

Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Connecta’t per desconnectar 

El 18 de juliol de 1922, es fundà Estat Català

Estat Català és el primer partit polític en reivindicar obertament les idees de l’independentisme modern, de caire insurreccional i combatent i des d’un nacionalisme català ferm i intransigent. De fet és el tercer partit nacionalista més antic d’Europa després del Partir Nacionalista Basc i el Sinn Féin irlandès. Fou fundat el 1922 i, liderat per Francesc Macià, la seva prioritat fou la de que el Principat de Catalunya esdevingués una República independent i posteriorment, confederar-se amb València i les Illes Balears.

El 18 de juliol del 1922, després de la Conferència Nacional Catalana al CADCI, en la qual es comprengué que sota jou de la monarquia borbònica no seria possible obtenir una forma d’autogovern real i efectiva per Catalunya, es veié oportú maldar fins a assolir la independència i fundar l’Estat català, com havia sorgit a països d’Europa com Irlanda.
 
L’organització rebé el suport de la Federació de Clubs Separatistes, creada a Cuba. Macià i un grup d’oradors recorregueren Catalunya i organitzaren una xarxa de grups locals amb l’ajut del periòdic quinzenal Estat Català, dirigit pel mateix Macià, amb un cos de redacció format per Domènec Soler, Lluís Marsans i Daniel Cardona, amb Manuel Pagès d’administrador.
Malgrat la ràpida crescuda inicial, el suport que donaren a Rovira i Virgili en les eleccions de l’abril del 1923 i la direcció de l’agitació de l’onze de setembre del mateix any, el tretze de setembre hi hagué el cop d’estat de Primo de Rivera que, sota vistiplau del Borbó Alfons XIII, implantà una dictadura profundament anticatalana. Els membres del partit, llavors, es veieren obligats a exiliar-se a Perpinyà si volien seguir treballant pels seus objectius.
 
Als anys 20, durant la dictadira, l’oposició que mostrà l’organització fou incansable. Entre les accions que en podem destacar hi trobem l’emissió de l’emprèstit Pau Claris per finançar el futur Govern de Catalunya.
 
També, l’octubre del 1925, Francesc Macià viatjà a la URSS en busca de suport internacional. Gràcies a Andreu Nin (dirigent del POUM), obtingué suport de Trotski, però tanmateix Stalin no hi volgué intervenir.
El 6 de juny del 1925 tingué lloc l’intent fallit del magnicidi d’Alfons XIII per part de la sub-organització armada del partit, La Santa Germandat de la Bandera Negra, en el qual hi participà Miquel Badia, que posteriorment esdevindria un personatge clau del partit. Membres del partit viatjaren per Amèrica i Europa en búsqueda de finançament i suport.
 
L’acció que, sens dubte, més ressò causà del partit durant l’oposició fou l’intent d’invasió de Catalunya des de Prats de Molló. Francesc Macià obtingué finançament i suport suficient per dur a terme l’operació de caire militar, amb soldats dirigits per membres del partit com ara Daniel Cardona, però també amb el suport d’antifeixistes italians.
El pla fou descobert per les autoritats franceses i Francesc Macià i companyia foren jutjats. Al judici posà en evidència l’anticatalanitat de la dictadura i fou una altaveu de la causa arreu del Principat. Finalment foren deportats a Bèlgica, des d’on Macià, acompanyat del poeta Ventura i Gassol, tornà a viatjar per Amèrica. L’agost del 1930, prengué part del pacte de Sant Sebastià, amb altres nacionalistes gallecs i bascos, juntament amb les forces republicanes d’oposició a la dictadura.
 
El 19 de març de 1931, Estat Català s’uní a altres entitats catalanes com el Partit Republicà Català de Lluís Companys i fundaren Esquerra Republicana de Catalunya. Després del triomf a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, el 14 d’abril, Francesc Macià proclamà l’efímera República Catalana, que no passà del restabliment de la Generalitat de Catalunya per les pressions del govern d’Espanya.
Així doncs, Macià esdevingué el primer president de la Generalitat reinstaurada. No obstant això, personalitats del partit no veieren amb bons ulls la integració d’ERC i se’n separaren. Daniel Cardona i Civit, per exemple, se’n separà i fundà Nosaltres Sols!. També es funden altres grups de caire marxista o independentista.
 
Ja el 1933, el cap de les juventuts d’Estat Català, el doctor Josep Dencàs organitzà escamots armats, que també dirigits per Miquel Badia, tingueren un paper rellevant en els fets del 6 d’octubre quan inicialment prengueren control del centre de Barcelona després de la proclamació de le República Catalana del President Companys. Poc abans d’esclatar la guerra, la plana major d’Eatat Català, abandonà ERC, i s’organitzà de manera independent.
 
Tot i no intervenir al front d’Aragó, en la resta de fronts de la guerra, hi ha constància de la seva presència, com ara el Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya, la Columna Volant Catalana i participaren en el cos expedicionari que intentà recuperar Mallorca, que havia caigut en mans feixistes. Ja a finals de la guerra, l’organització, ja patint tensions internes, veié oportú intentar fer un cop d’Estat a la Generalitat per restablir l’ordre i redireccionar el camí cap a la República catalana. Aquest cop fou descobert i finalment no s’efectuà. Durant la dictadura franquista el partit sofreix molts canvis i fins els nostres dies perd protagonisme en el mapa polític català. Però tanmateix, ocupa un gran lloc en la història recent del nostre país.
Facebook
Google+
Twitter
Email

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *