IMG_6519
Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Arxiu de la República Catalana 

Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Connecta’t per desconnectar 

El 19 de setembre de 1958, moria josep irla i bosch

Avui fa seixanta-dos anys, moria Josep Irla i Bosch, polític clau pel catalanisme durant la primera meitat del segle XX, incansable i admirable per la seva incessant tasca des de jove fins gairebé el final dels seus dies, arribà a preservar el càrrec de 124è President de la Generalitat a l’exili. Aquesta publicació pretén sintetitzar breument.

Ja de jove inicià la seva vida en els negocis i la política. Fou capdavanter del republicanisme catalanista a les comarques gironines, i exercí com a regidor de l’ajuntament de Sant Feliu de Guíxols el 1905 per la candidatura del Centre Republicà Federal (on s’hi aplegaven tendències catalanistes i federalistes). Més tard, seria escollit alcalde (1909) i el 1911 diputat provincial de Girona i, com a tal, membre de l’Assemblea General de la Mancomunitat. També n’és rellevant la seva tasca en diverses comissions. Tanmateix, amb l’adveniment de la Dictadura de la dictadura de Primo de Rivera, hagué de prescindir de la seva vida política pública i se centrà en els negocis.

Ja amb l’adveniment de la República s’incorporà a la nova formació de Macià i Companys, Esquerra Republicana de Catalunya. Fou nomenat vocal de la Comissió Provincial provisional de Girona, i poc després, el President Macià el nomenà comissari delegat del Govern de la Generalitat Provisional a Girona. Comissari de la Generalitat a Girona (1931) i diputat al parlament de Catalunya (1932), Francesc Macià el nomenà conseller de Governació el 1933, càrrec que no va arribar a exercir mai per motius de salut, bé que desenvolupà tasques en altres conselleries. A les eleccions per constituir la diputació Provisional de la Generalitat, organisme creat per preparar i aprovar un projecte d’Estatut que havia de regular l’autonomia, en fou escollit vicepresident. D’aquí en sortiria el conegut Estatut de Núria.

El 1933, s’incorporà als organismes creats per al desenvolupament de l’àrea d’Assistència Social després que la Generalitat rebés les transferències en aquest àmbit, primer amb Josep Dencàs com a conseller de Sanitat i d’Assistència Social en l’etapa del President Macià; i després, amb els seus successors, ja amb Companys, en fou cap i posteriorment, director general. La seva vida política fou interrompuda de nou arran dels Fets d’Octubre de 1934.

Amb la restitució del Govern el 1936, recuperà el seu lloc de director general. Amb l’inici de la guerra, assumí de fet la direcció total de la Conselleria de Sanitat i d’Assistència Social, fins que dimití del càrrec el mes de setembre, pel nomenament d’Antoni Garcia, militant de la CNT. No obstant això, el mes d’octubre, acceptà ser Conseller de Cultura després que Ventura i Gassol marxés de Catalunya, prudent de no ser víctima d’un atemptat. El gener del 1937, també fou nomenat director general de Patrimoni i Rendes, a petició de Josep Tarradellas.

L’octubre del 1938, amb la guerra pràcticament guanyada pel bàndol rebel, acceptà ser President del Parlament de Catalunya, i finalment, el gener de 1939, s’exilià a França, i després de l’afusellament de Lluís Companys (1940) assumí la presidència de la Generalitat, des d’on el 1944 creà el Consell Assessor i al llarg de 1945-48 presidí el primer i únic govern de la Generalitat a l’exili. Aquests anys promogué, tot i una gran migradesa de recursos, l’ajut als exiliats, l’esforç pel manteniment de la llengua i cultura catalanes, els requeriments a l’ONU pel restabliment de la democràcia a Espanya i a Catalunya i els contactes amb els catalans d’Amèrica. Dimití com a President el 1954, deixant una imatge de polític honest, eficaç i ferm. Morí el 19 de setembre de 1954 a Sant Rafèu, Provença a l’edat de vuitanta-dos anys. El 1981 les seves despulles foren traslladades i inhumades a Sant Feliu de Guíxols, després de rebre honors oficials.

Facebook
Google+
Twitter
Email