Ja fa més de mil dies que patim l’anomalia democràtica de tenir presoners polítics, amb el país intervingut i amb els ànims per terra. Fa més de mil dies que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart són a la presó pel delicte de desconvocar un manifestació. Van ser condemnats a una dècada de presó pel fet de ser independentistes. Simplement, perquè no es pot fotre gent a la presó per un delicte tan arcaic com el de sedició, despenalitzat a la majoria de països democràtics i civilitzats. Perquè atempta contra el dret fonamental de protesta i manifestació.
Doncs ja en fa més de mil dies. Amb aquest aniversari ignominiós Omnium Cultural va emetre un vídeo on sortia en Jordi Cuixart explicant, amb un somriure d’orella a orella, que sí, que ho tornarem a fer, que no se’n penedeix de res i que no perdrem l’esperança perquè “l’única lluita que es perd és la que s’abandona”.
Aquestes paraules, dites per algú que està a la presó pels seus ideals i conviccions, que no s’arronsa davant d’una fiscalia que diu que cal “reeducar” els presos del procés en el marc constitucional i que no se’ls pot alliberar perquè “no mostren senyals de penediment”. Argumentari calcat de la Inquisició i ves per on, també espanyola. Abans en nom de Déu, ara en nom de la pàtria. Ambdós són éssers abstractes i incorporis que necessiten la por i el dogmatisme per regentar. I davant d’aquest monstre el gran Jordi Cuixart diu somrient que sí, que es preparin que això no ha acabat. És en David contra Goliat. Un home que aixeca els ànims quan la moral és baixa. Sense por, amb determinació i amb l’esperança de poder construir un país millor.
D’entre tots els presos polítics Cuixart destaca per no ser un polític. Tot i havent-li ofert d’anar a llistes d’ERC i JxCat ell en va refusar, dient que no és el seu camp de joc. El seu paper està amb la societat civil, en l’activisme social. No deixa de sorprendre el gegant humà que representa, amb una ètica i una moral de servir i ajudar als demés, tot i comportar-li presó. Una persona que no ha claudicat ni claudicarà mai davant d’un estat ferotge i autoritari que en nom de la pàtria destrossarà les vides que calgui. Un estat que davant d’Amnistia Internacional i del Comitè de detencions Arbitràries de l’ONU n’ha fet fins i tot befa, “i aquests què sabran?” Diverses han estat les organitzacions internacionals que han demanat l’alliberament dels Jordis per condemnes desproporcionades, i no cal dir què passa quan un país utilitza el codi penal contra la dissidència política. Tots sabem sumar dos i dos.
Davant d’una criminalització constant, el maltracte a les presons castellanes, la condemna del Suprem i la força bruta, Jordi Cuixart és la llum al final del túnel, el far enmig d’una tempesta, el camí a seguir per aconseguir la independència, amb tots els ideals intactes. No tots poden dir el mateix. I com a poble ens hem de preguntar: fins quan acceptarem els abusos de l’estat espanyol? Fins quan haurem de seguir amb el cap abaixat mentre el país perd força dia rere dia? Fins quan acceptarem seguir essent un país ocupat? És el moment de plantar-nos. És el moment de fer canviar la por de costat. De reclamar i exercir els drets que ens pertoquen, és el moment de fer justícia. Si tots fórem una mica més Jordi Cuixart aquest seria un món millor on viure.
