Els fets de maig de 1937

Avui es compleixen 83 anys dels fets de maig del 1937 a Barcelona, quan enmig de la Guerra Civil espanyola, esclatà una altra guerra civil. Aquesta fou a Catalunya, entre els qui creien que era oportú fer la revolució per guanyar la guerra contra els qui prioritzaren guanyar la guerra per després poder fer la revolució.

-Publicitat-

CONTEXTUALITZACIÓ

D’ençà l’intent fallit del cop d’Estat de Franco el 18 de juliol de 1936 que causaria l’inici de la Guerra Civil Espanyola, els dos bàndols que sorgiren foren els següents: els rebels, autoanomenats “nacionales” – que incloïen feixistes, carlins, monàrquics i sectors majoritàriament conservadors entre d’altres- i els republicans de caire antifeixista -que constataven amb el suport majoritàriament format per demòcrates, catalanistes, comunistes i també anarquistes, que després de la repressió de 1934 s’havien atensat a col·laborar amb la constitucionalitat de l’Estat. Tanmateix el bàndol republicà no presentava una clara jerarquia i organització com el bàndol nacional.

Aquesta pluralitat es pot veure des d’un principi en com cada partit pel seu compte organitza les seves diverses milícies de voluntaris. Aquesta heterogeneïtat va dur a la derrota de bona part dels combats de 1936 i els primers mesos de 1937, cosa que va posar sobre la taula dels antifeixistes la necessitat urgent de reorganitzar-se. Una de les mesures, a part de reestablir els poders institucionals republicans envers les col·lectivitzacions sindicals dels mitjans i l’ordre -que no estava donant els fruits esperats-, era la d’integrar les milícies de voluntaris en el que seria l’Exèrcit Popular. Aquesta mesura no va agradar a bona part de les milícies anarquistes les quals es resistiren.

A més, l’única potència europea que ajudava (encara que ben poc) al govern republicà fou la URSS, fet que provocà una orientació prosoviètica dins del govern republicà que culminà amb l’ascens de Juan Negrín com a president de la República Espanyola. A més l’ajuda armamentística arribavada de la URSS era a l’Estat mitjançant el PCE i a Catalunya el PSUC, partits que malgrat la poca base social incial, adquiriren gran importancia a l’hora de prendre decisions.

A CATALUNYA 

Aquest fet, al Principat, feia indignar els sectors anarquistes, llibertaris i Trotskistes, especialment a la CNT-FAI i al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), de tendència Trotskista. Tant la CNT-FAI com el POUM es sentien menyspreats dintre del sistema republicà malgrat formar part de la mateixa lluita. Tanmateix, el seu objectiu presentava una diferencia envers la resta de grups integrants: ells volien fer la revolució social i així poder guanyar la guerra mentres que tots els altres components obtaven per prioritzar el fet de guanyar la guerra i després fer-la.

ELS ENFRONTAMENTS

L’escalada de tensions – que en una ciutat com Barcelona, que s’estava comvertint en referent dels moviments obrers arreu d’Europa, no es celebrés el Primer de maig, el dia del treballador, per por als possibles aldarulls- acabà esclatant: el 3 de maig homes armats de la Generalitat i del Govern republicà, supervisats per membres del PSUC, van ocupar l’edifici de la Telefònics de Barcelona, situat entre Plaça Catalunya i la Rambla (edifici que encara existeix avui en dia). L’edifici estava sota control de comités anarquistes armats. Aquests, sota les instàncies de les CNT-FAI a no deixadse subordinar sota cap poder, va respondre també amb violència. Cal recordar que la Telefònica tenia llavors una importància vital i estratègica per comunicar ordres militars i directrius executives. Qui controlava les comunicacions acaparava molt de poder.

La resposta governamental no es va fer esperar. Forces armades republicanes i mossos d’Esquadra van atrinxerar-se a Plaça Catalunya i Plaça Universitat, mentre que els milicians anarquistes i llibertaris van fer-se forts al Raval i al barri Gòtic. Pels carrers de Barcelona es va desencadenar el que va ser conegut com una guerra civil dintre de la guerra civil. A partir d’aleshores els enfrontaments armats a Barcelona i altres punts del Principat foren entre entre les forces d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de milicians del PSUC, de la UGT i d’Estat Català, contra milicians de la CNT i la FAI, amb el suport del POUM.

CONSEQÜÈNCIES DELS FETS

La confrontació va durar pocs dies, fins el 7 de maig, però la cicatriu que deixà fou enorme: persecució de membres de la CNT i del POUM, proclamació de l’estat d’excepció, supressió de la llibertat d’expressió. Els Fets de Maig indiquen també l’inici de la sortida d’anarquistes i comunistes trotskistes de les institucions republicanes, cada cop més controlades pels comunistes estalinistes del PSUC i el PCE, tenint lloc així la formació d’un nou govern encara més propens a les directrius de Moscú. A més, els enfrontaments van acabar amb uns cinc-cents morts i més de mil ferits. A partir d’aquell moment el govern de la República es va fer càrrec de l’ordre públic i la Generalitat va perdre les seves atribucions.

Per últim, cal destacar que el gran beneficiat de les disputes internes de la República no era cap altre que el bàndol franquista. Hi ha qui diu que Franco no va guanyar la guerra als camps de batalla, sinó que fou la República la que va perdre la guerra, sobretot a causa de l’esfondrament d’un model de gestió democràtic i la manifesta incapacitat de fer front comú contra els militars i l’amenaça feixista.

Últimes notícies

Notícies Relacionades