“Precisament perquè valoro el Cos de Mossos d’Esquadra, crec que cal ser crítics i exigir canvis quan hi ha actuacions que s’excedeixen dels límits establerts. Les males praxis reiterades, no ens les podem permetre, ni les podem permetre.”
És evident que les protestes de la darrera setmana, i les nits d’aldarulls que s’han produït al llarg dels darrers dos anys, posen a sobre de la taula, la carpeta del model d’ordre públic en el nostre país i exigeixen si més no, una revisió profunda i una reflexió col·lectiva.
Les imatges dels saquejos a establiments comercials o els atacs indiscriminats i gratuïts a patrimonis culturals del país, no tenen justificació i és pur vandalisme, en tant que no tenen cap motivació ideològica. Però cal remarcar que aquestes persones son una minoria, comparades amb les qui exerceixen el dret a la protesta de manera democràtica, i s’autodefensen de manera legítima.
A tots ens fan mal als ulls les actuacions policials desmesurades, posant com a exemple més clar l’encapsulament de manifestants al carrer Gran de Gràcia, l’ús desproporcionat dels projectils de foam, i entre d’altres, posen en evidència que cal qüestionar el model d’ordre públic per tal d’obrir un debat parlamentari, que desencadeni en un canvi de model. Crec que és de responsabilitat de país fer-ho, ja que és necessari avançar cap a la plena democratització del Cos de Mossos, i l’aplicació del Síndrome de Sherwood no respon a aquests criteris de democràcia interna i bones praxis.
El model d’ordre públic pel qual jo aposto – sense ser un expert en la matèria –, és un model basat en la proporcionalitat, l’oportunitat i la congruència en les actuacions, eliminant aquestes pràctiques basades en el Síndrome de Sherwood, i tot creant un model basat en la prevenció, i no en la reacció, que en molts casos és evitable si prèviament es donen una sèrie de factors. Podem parlar dels canvis d’espais que poden generar-se en el transcurs d’una manifestació. Aplicar mesures de prevenció, en comptes de reacció, és tenir la capacitat, com a cos policial, d’adaptar les mesures de seguretat per a una manifestació cap a la direcció on aquesta camini. I que un canvi d’espais de la manifestació, no suposi unes càrregues policials que ens duen a unes situacions de violència i batalla campal, en els quals les forces de seguretat acaben fent un ús indiscriminat i desproporcionat de la força i dels armaments que tenen a l’abast, quan és perfectament evitable.
Penso, que els responsables de l’ordre públic, en el cas de Catalunya, el Cos de Mossos d’Esquadra, en tant que autoritat, han de donar exemple i no poden ser els detonants dels aldarulls. I això és possible sense que es produeixen batudes policials prèvies a les concentracions, sense que es facin detencions injustificades a persones innocents i on les forces de seguretat fan servir mètodes de detenció que no s’adeqüen a l’estat i la situació pacífica de la protesta. Això genera crispació i afavoreix al clima d’enfrontament, que és justament el que ha d’evitar el Cos de Mossos d’Esquadra. Les càrregues policials injustificades, per generar un clima de crispació al carrer i batalles campals que puguin avalar intervencions policials i detencions – com defensa el Síndrome de Sherwood –, no tenen cabuda en una política d’ordre públic escrupolosament democràtica, és per això que crec que s’ha d’eliminar aquesta manera de fer, que ens duu a situacions on la BRIMO és qui trenca la pau social per justificar càrregues i detencions. Això no ens ho podem permetre, i penso que si volem construir un país millor i radicalment democràtic, hem de ser contundents alhora de condemnar les males praxis.
En la mateixa línia, com que desitjo el millor cos policial per Catalunya – com em temo que ho desitgen tots els catalans/es –, penso que és primordial dur a terme una auditoria interna dins de les unitats de la BRIMO i l’ARRO, per tal de que aquells agents qui s’excedeixen reiteradament en l’exercici de les seves funcions, quedin rellevats o penalitzats. Sóc conscient que els agents tampoc tenen una tasca fàcil, però sent els màxims responsables de l’ordre públic, són els qui han de donar exemple, i no pas vulnerar drets fonamentals i alimentar els aldarulls amb males praxis reiterades. Paral·lelament, aposto perquè el Departament d’Interior revisi el paper que juga la BRIMO (Àrea de Brigada Mòbil), per fer que sigui un organisme garantista amb els drets humans, extremadament proporcional i més preventiu que no pas reactiu. I per últim, penso que és necessari definir clarament els protocols d’actuació policial, així com revisar els mateixos, per tal de que donin menys carta blanca als agents, alhora de realitzar actuacions i evitar que es puguin vulnerar drets i llibertats fonamentals.
Les conclusions generals que n’extrec, són les següents. Cal posar en dubte el model d’ordre públic des de les institucions, i assumir un debat parlamentari que acabi amb un canvi en el mateix model. La societat catalana està posant en dubte les actuacions policials, i en exercici de radicalitat democràtica, la voluntat i els debats del carrer han penetrar en les institucions i s’han de materialitzar en canvis que tinguin efectes pràctics. En segon lloc, crec en un model d’ordre públic basat en la prevenció, i no pas en la fer provocacions en manifestacions pacífiques, per justificar intervencions desmesurades i detencions massives. Cal que el Síndrome de Sherwood surti de les institucions, per aplicar un model garantista amb els drets humans i que s’adapti a les realitats socials, amb proporcionalitat, oportunitat i congruència. Valorar al Cos de Mossos d’Esquadra, no és fer una defensa incondicional i sense matisos, ja que no és democràticament saludable; valorar el cos, és fer crítica constructiva – com he tractat de fer en aquest article –, per tal de millorar-lo dia a dia, fer-lo radicalment democràtic i evitar que les males praxis impregnin el cos i gaudeixin d’impunitat.
