IMG_6519
Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Arxiu de la República Catalana 

Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Connecta’t per desconnectar 

M A R C   L I N A R E S 

L A   V E U   D E L   P O B L E

Fer la independència, sí
20 agost 2020

Tal dia com avui, 13 d’Agost, es compliren vuitanta anys de la detenció del president Companys a Bretanya, que seria deportat a Espanya i afusellat a Montjuïc el 15 d’octubre del mateix any. Aniversaris com aquests fan reflexionar, sobretot en aquestes nits d’un estiu tan peculiar.

L’estat espanyol té una llarga tradició en perseguir, engarjolar i afusellar (si escau) els presidents de la Generalitat de Catalunya. La majoria pel mateix motiu. Voler que Catalunya esdevingui un estat independent on només els catalans siguem els amos del nostre destí, com a país i com a poble. I els catalans tenim la tradició històrica de pifiar-la en els moments clau, de no saber executar aquest mandat. Va passar amb la batalla dels segadors (Pau Claris, 94è president de la Generalitat) amb la primera declaració d’independència, seguit de Lluís Companys (123è) i del Govern de Carles Puigdemont (130è). Sembla ser que mai s’ha sabut fer la independència. Sí, fer-la. Perquè la independència no és una finalitat en sí mateixa. És un procés de transició de sobirania. I com sembla ser que cap dels nostres polítics actuals són capaços de veure la llum al final del túnel ha de venir un humil estudiant de polítiques, que res sap de la vida, a esclarir fets.

Primer de tot, la independència no “es construeix” com diuen certes forces polítiques independentistes amb el famós “fent república”. La independència es fa. De l’única manera que es pot fer a Espanya, de manera unilateral. Això significa aplicar el mandat de l’1-O, prendre el control de les estructures d’estat a Catalunya (administració, policia i judicatura) que facin complir la nova legalitat. Després d’això es crida a la gent a ocupar els punts clau del país i a resistir les onades de violència i repressió que arribaran per part de l’estat espanyol, si cal, amb l’ús de la violència. Això és la sobirania. El control efectiu del territori. Si aquí manem nosaltres, no hi mana ningú més. La policia és imprescindible per aconseguir això. Si la policia és lleial al govern de Catalunya tindrà poder coercitiu per forçar els jutges a complir i fer complir la nova legalitat. Tant a la població com a l’administració. La independència es juga en doble camp. Ha d’haver-hi una insurrecció institucional i al carrer. És l’única manera d’aconseguir-ho. L’1-O la revolta al carrer va triomfar, ens van fallar les institucions qui no van saber desplegar el mandat. S’ha dubtat molt de la lleialtat de la policia tot i haver-hi Mossos d’Esquadra que estaven disposats a fer “el que calgui” per defensar el govern. Una cosa s’ha de tenir clara. Si obrim un procés d’independència és per anar-hi fins el final. No hem deixat de repetir l’error de confiar en la bondat de l’estat si ens portem be, històricament això ens ha comportat presó, exili i mort. I això és justament el que va passar a la tardor del 2017. Les intencions del govern de Catalunya de pressionar l’estat espanyol per forçar una negociació van acabar obrint la via de la repressió, una que ja no es podrà tancar. I això va ser una enorme irresponsabilitat. Van deixar el país despullat i indefens davant l’estat espanyol, qui va arrasar amb un somriure les institucions centenàries de Catalunya. En un país normal hauríem decapitat els nostres representants, per dur el país al col·lapse. Els politics han de fer la seva feina i quan s’equivoquen han de demanar perdó, assumir responsabilitats i obrir pas a un nou lideratge. Però això no ho volen fer, potser, perquè els interessos dels partits són uns altres que no pas la independència. Poc semblen saber que el país està políticament acabat. Només queden els sous. Què hi farem, sinó la independència. Si volem que Catalunya prosperi haurà de ser amb plena sobirania. Un parlament que no pot ni aprovar resolucions per culpa de funcionaris corruptes i polítics mediocres és un parlament mort. I amb el parlament mort no sóm més que la gestoria de l’estat a Catalunya.

En pocs mesos tindrem a sobre una nova jornada electoral a Catalunya. Tinguem clar què volem i a qui tenim davant. Si l’únic fre a la independència són les institucions, potser haurem de canviar papers.  Fem el que fem cal tenir en compte que venen temps difícils i la gallina dels ous d’or no durarà per sempre. Fem el que cal fer d’una vegada per totes i deixem clar a l’estat espanyol que no podrà esclafar Catalunya sense rebre’n les conseqüències. Per dignitat històrica, justícia i llibertat.

 

“La història ens jutjarà a tots en la nostra intenció”

-Lluís Companys, 14 d’Octubre de 1940-

Facebook
Google+
Twitter
Email

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *