IMG_6519
Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Arxiu de la República Catalana 

Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Connecta’t per desconnectar 

L’1 d’agost del 1917, moria Enric Prat de la Riba

Polític i ideòleg intel·lectual, esdevingué un element troncal de la renaixença política, se’l recorda per la seva incansable tasca i acció a favor de la regeneració política de Catalunya. El 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista, on pronuncià un remarcable discurs nacionalista. El 1891, fou elegit secretari de la Unió Catalanista intervenint en la preparació de l’Assemblea de Manresa. Col·laborà a La Renaixensa i la Veu de Catalunya, de Barcelona i a Las Cuatre Barras, de Vilafranca del Penedès.

Promogué un canvi d’estatuts per a normalitzar l’ús del català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes. En el seu llibre fonamental, la Nacionalitat Catalana, defensà un concepte organicista de nació. Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d’uns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen el mateix sentiment del dret revelat en el costum.

No fou un historiador professional, sinó un polític que trobà en la història arguments a favor d’un nacionalisme català no independentista, al qual dotà d’una doctrina i d’una estratègia política. El seu interès per la història, però, anà més enllà del d’un simple aficionat, com ho mostra la familiaritat amb la historiografia del seu temps.

La seva concepció de la nació catalana, tenia lloc dins d’una Espanya completament descentralitzada, la qual era conscient que era molt difícil d’assolir. Entenia la necesitat de superar el centralisme estatal que abolia les identitats dels pobles i nacions dins l’Estat. D’aquí es pot entendre la seva frase “Una Catalunya gran, dins d’una Espanya gran”.

President de la Diputació de Barcelona, es proposà d’assolir la unificació administrativa de les terres catalanes; la Mancomunitat, de la qual fou elegit president. Amb les limitades facultats de què disposava dugué a terme una labor formidable. Tant en l’aspecte material com en el cultural.

En aquest últim cal fer esment a l’establiment de l’Institut d’Estudis Catalans i les seves normes ortogràfiques, l’impuls donat a la fundació de les escoles de treball, d’Agricultura, de Bibliotecàries, d’Art Dramàtic, de Bells Oficis… Valorà, per sobre de tot, la continuïtat i l’eficàcia. Eugeni d’Ors l’anomenà amb justesa, Seny ordenador de Catalunya.

Fou detingut per la reproducció d’un article del diari L’Indépendant sobre els vinyataires rossellonesos que fou considerat una incitació al separatisme per les autoritats militars de Catalunya.

L’empresonament de Prat de la Riba, decretat pel jutge el mateix dia, juntament amb el segrest dels exemplars del diari i la destrucció dels motlles de la impressió, desencadenà una onada de solidaritat fruit de la qual la pena li fou canviada el dia 7 per l’arrest domiciliari. Pel maig, poc després que el fiscal l’acusés d’un delicte de rebel·lió, la causa restà en suspens, i no se li aixecà fins el 22 de maig amb motiu de la coronació d’Alfons XIII.
 
Facebook
Google+
Twitter
Email

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *