IMG_6519
Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Arxiu de la República Catalana 

Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Connecta’t per desconnectar 

F E R R A N   R O Y O

L A   V E U   D E L   P O B L E

La tragicomèdia Catalana
27 juny 2020

La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, arribar a conclusions errònies i aplicar després els remeis equivocats. Sàvies paraules de’n Groucho Marx, home visionari que, pel que es veu, es va inspirar en la política catalana per arribar a una conclusió tan evident com contundent. Res més lluny de la realitat, aquests darrers dies hem pogut observar com aquesta
afirmació feia acte de presència al Congrés dels diputats. El tema escollit per aquesta nova jornada política ha estat el suplicatori sobre na Laura Borràs per a ser jutjada pel Tribunal Suprem (de Orden Público) per presumptes irregularitats en el pagament de contractes quan era presidenta de l’Institut de les Lletres Catalanes. No en parlarem del contingut, sinó de les implicacions polítiques que se n’han derivat. Primer de tot definim que és un suplicatori. En un estat de dret, on existeix separació de poders, els representants del poble gaudeixen d’una immunitat parlamentària que els impedeix ser jutjats de manera ordinària. Això vol dir que per fer-ho el tribunal en qüestió ha de demanar permís a l’òrgan legislatiu pertinent per iniciar un procés judicial contra aquesta persona en concret. S’ha de votar per majoria absoluta de la cambra. Aquest procediment està pensat per evitar ingerències del poder judicial en el legislatiu, no per protegir el diputat o diputada en qüestió, sinó per evitar que els jutges alterin majories parlamentaries traient i posant diputats.


Com hem partit de la premissa de l’estat de dret, ara haurem d’explicar què passa a Espanya. L’Estat espanyol té una llarga tradició d’instrumentalitzar els tribunals per perseguir la dissidència política. i aquest cas no n’és una excepció. Per començar han estat diverses les diferents veus d’institucions que han desmentit qualsevol indici de delicte en la feina de la diputada de JxCat al Congrés. Qui vulgui proves que les busqui, que hi són i en són ben públiques. Ara bé, no he vingut a denunciar un estat demofòbic que es comporta de manera autoritària i que utilitza els tribunals per defensar nosequé i bla, bla bla. La meva font d’inspiració no ha estat una altra que la frustració i indignació al veure com certs partits que s’autoproclamen progressistes i independentistes compren el relat de l’estat sobre la corrupció, amb un discurs buit de contingut i ple de moralismes infundats. El dard enverinat va directament cap a ERC i les CUP. Però anem a veure, per l’amor de Déu, verge santa i de la moreneta. Com poden dir, sense que els caigui la cara de vergonya, que si la Borràs no ha comés cap delicte ja serà capaç de demostrar-ho? De debò? Jo creia que en democràcia existia una cosa anomenada “presumpció d’innocència” no pas la “presumpció de culpabilitat”. Ara es veu que has de demostrar en un judici que ets innocent i no és la part acusatòria la que ha de demostrar la teva culpabilitat. Esplèndid, sublim. I seguim per bingo. Com poden dir que no es
tracta d’una persecució política perquè s’està tractant un tema tan important com és la corrupció quan es justament el mateix tribunal que ha condemnat els líders del procés a cent anys de presó? De veritat que ara donaran credibilitat als informes de la Guàrdia Civil i a la sala segona de lo penal del Suprem? Si li donen credibilitat se l’han de donar per tot, no només quan interessa. A l’estat ja no li cal imputar rebel·lió i sedició, amb corrupció n’hi ha prou. Que per cert, el fraccionament de contractes ho fan la majoria d’institucions i a cap dels seus responsables li demanen quinze anys de presó. Un independentista mai tindrà un judici just a Espanya simplement perquè a Espanya la justícia real no existeix. Sempre que un judici tingui repercussions polítiques cap a la dissidència mai tindrà garanties de ser just i imparcial, per no dir ajustat a dret. Un independentista català sempre serà culpable davant d’un tribunal espanyol. I l’aigua mulla, posats a explicar obvietats.

El debat de fons però és més pervers. La qüestió real és què estem defensant. Sabent que no tindrà un judici just, què estem prioritzant? Segons veus ponents dels partits independentistes d’esquerres, “no pot haver-hi cap ombra de dubte”. Mirin, és molt senzill. No ho sabrem. Perquè no podem donar credibilitat a la justícia espanyola quan jutja independentistes. Aleshores de que es tracta, de defensar “un país lliure de corrupció” o un dret tan bàsic i fonamental com és el dret a un judici just? Tots aquests autoproclamats “Republicans” no han trigat ni un minut en condemnar una corrupció no demostrada però en canvi han trigat més en reconèixer que el Tribunal Suprem és un tribunal polititzat. Per què no li demanen a l’Anna Gabriel que torni de Suïssa per sotmetre’s al tribunal espanyol? La desobediència no comporta pena de presó, no hauria de tenir por a demostrar la seva innocència, no? Dramàtic.

Creure que l’estat té un interruptor de repressió i que de vegades persegueix la dissidència i d’altres no és d’una frivolitat que fa gelar la sang. Com s’atreveixen a blanquejar el feixisme d’estat d’aquesta manera? Creuen que per brandar la bandera de la lluita anticorrupció guanyaran més vots? El càlcul electoralista és evident, fent servir un moralisme socialment acceptat per mirar d’arreplegar quants més electors millor, encara que s’hagi de renunciar a un principi republicà bàsic com la justícia. Personalment em considero una persona demòcrata i per davant de tot defensaré el dret a un judici just, encara que s’acusi algú de menjar nadons o de robar la roba interior del president de la Generalitat. Sense una justícia de veritat no podem defensar cap dels nostres drets, estem nuus davant d’un estat al qual no li tremola la mà per empresonar gent innocent per raons polítiques i nacionals. Vergonyós tot plegat. Quanta putrefacció, quanta indigència política i moral. Hi ha una màxima encara més important que tot lo ja esmenat: no es legitima la justícia d’un estat que et reprimeix.

Sincerament xiquets, hi ha dies que és millor no aixecar-se. Com diu un bon amic meu, tot aixòseria còmic si no fos tràgic.

Facebook
Google+
Twitter
Email

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *