IMG_6519
Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Arxiu de la República Catalana 

Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Connecta’t per desconnectar 

Panel

M A R C   L I N A R E S 

L A   V E U   D E L   P O B L E

Més caps de turc a canvi de política estèril? No, gràcies.
23 agost 2020

És molt greu que al Parlament no s’hi puguin publicar aquelles resolucions íntegres que s’hagin votat, efectivament. De fet, són moltes les veus que s’han alçat per denunciar aquest fet anòmal en una suposada democràcia, tot apel·lant a la sobirania del Parlament de Catalunya. Crec que és interessant centrar-nos en aquest darrer concepte. La sobirania és la «suma de potestats d’un Estat», és a dir, tot aquella amalgama de poders polítics imprescindibles i fonamentals per a una societat humana a l’hora de constituir-se en Estat. Així doncs, observem com la sobirania sol anar estrictament vinculada a la idea d’Estat, el que coneixem com a sobirania nacional.

És innegable que Catalunya és una nació per un conjunt de raons que ara no cal que recordi i que qualsevol ciutadà amb dos dits de front coneix a la perfecció. Ara bé, l’Estat espanyol no reconeix Catalunya com a nació i, en conseqüència, entén l’existència d’una única sobirania nacional, la sobirania espanyola, la qual recau sobre el conjunt dels ciutadans espanyols.

Així doncs, amb aquest preàmbul, és fàcilment comprensible (que no justificable) que l’activitat parlamentària de la cambra legislativa catalana estigui constantment sota la supervisió i amputació de l’Estat, els funcionaris que hi treballen per aquest i el Tribunal Constitucional, principal encarregat de vetllar per al reconeixement de l’única nació existent a Espanya; la nació espanyola.

PUBLICITAT


Per tant, no cal que li donem més voltes. A hores d’ara, el Parlament autonòmic de Catalunya, CCAA integrant del Regne d’Espanya no és sobirà. És comprensible que molts s’omplin la boca de dir el contrari i, efectivament, com a independentista, també desitjo el dia que el Parlament de Catalunya sigui l’òrgan legislatiu encarregat de representar la sobirania nacional de Catalunya, aquesta última entesa com a Estat.

Seguint la mateixa línia, cal recordar que els funcionaris del Parlament, com el Secretari General Muro, el qual va ser nombrat per Forcadell i actualment es troba al centre de la polèmica, són funcionaris de l’Estat espanyol i actuen en conformitat a aquest i als advertiments del TC. Dit en altres paraules, són servidors dels poders fàctics del Regne espanyol. Ells decideixen, com a funcionaris de l’Estat, fins a quin punt volen arriscar en l’exercici del seu càrrec. I és just en aquest punt quan s’origina tot l’enrenou.

JxCat i ERC han tornat a escenificar dins l’hemicicle la fractura i tensió existent del Govern català actual. Tot arrel de la voluntat de publicar al DOGC (butlletí oficial del Parlament de Catalunya) la resolució en contra de la monarquia que va ser exitosament votada i aprovada, enviant així, un impactant i potent missatge arreu de l’Estat. Ara bé, cal recordar que la resolució en qüestió, per la seva pròpia naturalesa legal, no té cap efecte jurídic de per sí. Es tracta tan sols d’una declaració d’intencions, sense conseqüències legals. De fet, si llegim el contingut dels fragments suprimits del mateix document esmentat, veurem on es parla de ratificar els resultats del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, la voluntat de seguir treballant per a consolidar la república catalana, una crítica a la monarquia espanyola i al que representa, així com un conjunt de proclames denunciant el recent escàndol dels Borbons. En resum, res que es pugui materialitzar de forma efectiva. Com he dit, una simple declaració d’intencions.

Per tant, acusar ERC i al President de la mesa, Roger Torrent, de no haver facilitat “l’execució” de dita resolució no té sentit, ja que no tenia cap efecte jurídic. És una situació semblant a la de la DUI del 27-O, una simple declaració d’intencions que no es va publicar i, per tant, no va tenir cap conseqüència legal ni jurídica. El més important que és votar i transmetre el missatge de denúncia contra el Rei emèrit i el conjunt de la Família Reial ja es va fer, i tothom sap quina és la postura del Parlament. Pública i notòria, però no publicada de forma íntegra.

I doncs, quins són els riscos de publicar de forma íntegra aquesta resolució? No cal anar massa lluny per a buscar resposta. Simplement cal que fem una mirada enrere i recordar que tenim a l’antiga presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a presó i un recent judici contra la resta de l’antiga mesa del Parlament que veurem com acaba. Cal ser conscients contra qui juguem en aquesta partida d’escacs, com actuen i valorar si realment val la pena posar en perill a tota una mesa per a una resolució molt encertada i rica en contingut però sense efectes pràctics. Crec que tots coincidim en que els nostres polítics fan més feina fora que dins de presó. Havent tirat pel dret, haguéssim aconseguit la suspensió de la resolució via TC, l’obertura de causes penals contra la Mesa i el funcionariat i més repressió a les nostres institucions.

JxCat ha estat pressionant constantment a Torrent per a que cessés al Secretari General del Parlament, Xavier Muro, i ERC finalment s’hi ha negat. Durant la legislatura passada es va protegir als treballadors del Parlament. Aquesta, en canvi, davant la forta repressió, s’ha optat per a posar-los al centre del debat i assenyalar-los, fet que demostra molt poca cultura antirepressiva i molt poca solidaritat. Deixeu-me dir que els membres de la Mesa que van defensar la sobirania del Parlament per poder fer l’1O van ser discrets i hermètics i van protegir en tot moment els funcionaris del Parlament i ara s’està fent tot el contrari. La sobirania del Parlament és atacada constantment i, efectivament, és un deure defensar-la, però la solució no passa per criminalitzar a cap treballador públic ni utilitzar el moment crític que estem vivint com a acte de campanya electoral. En aquest cas, s’ha decidit posar el crit al cel i s’ha dut a terme el màxim de publicitat i desgast contra ERC possible perquè hi ha unes eleccions al caure. Però cal recordar que no estem davant la primera ni l’última no-publicació al DOGC. Tan sols cal mirar com es va iniciar el govern actual, quan el DOGC va decidir no publicar els noms dels quatre consellers designats per Torra. Tanmateix, aquí no es tractava de cap traïció per part del funcionariat sinó que es tractava de “política”. Que curiós.

Als polítics se’ls pot demanar que desobeeixin ja que els hem escollit nosaltres directament. Però al funcionariat ningú els elegeix, sinó que estan al servei de la legalitat espanyola. Els funcionaris no tenen obligació ni responsabilitat de desobeir res al servei de cap projecte polític, només faltaria. El Parlament de Catalunya segueix essent, per ara, per molt que dolgui escoltar-ho, una institució espanyola. I això no ens ha de sorprendre. Això no vol dir que justifiqui el fet de no fer pública íntegrament la resolució, però cal anar més enllà.

Ens hem de fer forts, i això passa per desobeir quan realment valgui la pena fer-ho, estiguem preparats i tinguem garantit l’èxit. L’estratègia de desgast és del tot contraproduent i injusta, i més encara quan es tracta d’una resolució estèril d’efectes jurídics. Seiem, negociem i teixim estratègia conjunta. Sense cap estratègia àmplia i conjunta, qualsevol desobediència política és paper mullat i nous caps de turc per a no-res. Faríem bé de posar les energies en trobar aquesta proposta estratègica i àmplia per posar punt i final a la repressió avançant, de forma paral·lela, cap al dret a l’autodeterminació. La resta, simbolismes i política estèril. No ens posem al servei de la repressió espanyola tan gratuïtament, és el que volen. Decapitar.

Facebook
Google+
Twitter
Email

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *