IMG_6519
Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Arxiu de la República Catalana 

Captura de Pantalla 2020-04-06 a les 21.02.01

Connecta’t per desconnectar 

F E R R A N   R O Y O 

L A   V E U   D E L   P O B L E

No volíeu autonomies? Dues tasses.
4 maig 2020

La sobtada irrupció del Coronavirus ha suposat per a les nostres vides un sotrac com no n’havíem vist fins ara. D’un dia per l’altre ens hem vist obligats a prendre unes mesures de contenció per frenar la pandèmia que han tingut un fort impacte en la nostra societat i en la nostra economia. És aquí doncs, on l’estat, amb tot el seu potencial i magnificència desplega tots els seus recursos (si més no uns quants) per combatre el virus. Les mesures però, lluny de crear un clima de seguretat i confiança han aconseguit tot el contrari. D’entre totes les mesures que podia prendre l’executiu de Madrid tals com coordinar entre les CCAA un front comú de lluita contra la malaltia, desplegar recursos econòmics i materials o fins i tot confinar per territoris aquells que foren focus d’infecció, el que ha fet ha estat petar-se (si se’m permet el col•loquialisme) l’article segon de la sagrada i venerada Constitució Espanyola. Aquell que postula la indivisibilitat de la nació i que garanteix el dret a l’autonomia de les CCAA i les nacionalitats històriques. Amb l’aplicació de l’article 116 de la CE el Gobierno recentralitza totes les competències delegades i n’assumeix el comandament únic.

Cau per tant l’últim mur de contenció i evidencia l’estat autonòmic com un fracàs polític i territorial. Esclata davant la incredulitat de molts que creien en el govern més progressista de la història veient com aquest fa seu el discurs més ranci de la dreta espanyola. España es una y no cincuenta y una, o dit d’altra manera, “el virus no entén de fronteres ni d’ideologies”. Hi ha unes causes de fons, unes que van més enllà de la simple gestió de la crisi sanitària, unes que no s’haurien de passar per alt, la clau per entendre el conflicte polític que es viu a l’estat.

En primer lloc, qui pensi que l’aplicació de l’estat d’alarma no s’ha fet pensant en Catalunya s’equivoca. L’estat, amb el seu tarannà habitual, vol demostrar de cara al món que Espanya és d’un únic color. Per entendre-ho millor fem memòria d’un fatídic 17 d’Agost del 2017, el dia dels atemptats de Barcelona i Cambrils. El món va veure amb els ulls ben oberts com Catalunya gestionava l’atemptat terrorista amb una eficàcia i eficiència mai vistes a Europa (l’actuació va ser lloada per diversos mitjans internacionals). Catalunya va demostrar el seu potencial d’estat. Cal recordar que quedava poc per a la celebració del referèndum d’independència del primer d’octubre. Tornant al present, és evident que s’hagueren pres decisions polítiques diferents des de Catalunya envers la capital. El nucli castellà no pot arriscar-se a quedar malament a ulls Europeus ni mostrar-se negligent en aquesta gestió. Així doncs, n’assumeix el control total sobre l’administració, el que converteix els governs autonòmics en meres gestories sense capacitat de decisió. Les qüestions més transcendents passen a decidir-se a 600km. És a dir, la Generalitat pot decidir com repartir material sanitari, però no pot decidir-ne la quantitat. L’objectiu era evidenciar un cop més, de cara al món, que les coses importants les gestiona el govern central, qui mana és l’estat, qui té l’última paraula és el Gobierno, que les regions no són més que un apèndix vestigial de l’estat, sense sobirania pròpia, sense capacitat. Això ens porta de cap a agreujar la crisi territorial, sempre pel mateix motiu.

L’estat Espanyol ha entrat en una fase crítica de la seva crisi existencial. Pateix una contradicció constant entre el que és i el que va voler ser durant la transició. La dicotomia sobre el domini castellà a tot el territori i la descentralització que demandaven les nacionalitats històriques, el dret a l’autonomia, el dret a gestionar-se per un mateix. L’Espanya integradora contra l’Espanya una i no cinquanta-una. El frau de les autonomies és evident. Xoquen els interessos i voluntats de la capital amb la resta de comunitats, posa en dubte la capacitat de decisió sobirana dels parlaments autonòmics. Una prova fefaent d’això n’és la militarització dels carrers. Com s’explica que davant d’una emergència sanitària mundial sense precedents l’estat desplegui tot el seu potencial militar? Pensen acabar amb el virus a trets? No, és més senzill. Davant del col•lapse econòmic i polític imminent l’estat es prepara per mantenir l’ordre i el control. La democràcia mor quan els militars entren en l’escena política. Ho hem pogut veure en les rodes de premsa del Gobierno (sí, el govern més progressista de la història) i en els nostres carrers. Fet que porta inevitablement a la restricció de drets fonamentals, ho hem vist en abusos policials amb multes desproporcionades, inculcant por amb un discurs bèl•lic, com si d’una guerra es tractés, tot per a tenir controlat el bestiar. “Quaranta set milions de soldats, amb sa majestat el rei al capdavant” deia un dels seus no molt agraciat coronel. Militars fent ús de la por com a mecanisme de control social? Això ens és conegut, tots coneixem aquesta olor, aquesta pudor. Ah i per cert, desconfieu tots, estimats lectors, d’aquells que us justifiquin aquesta limitació de drets en pro del bé general o amb el clàssic “ara això no toca, lo important és la seguretat, és el tema principal”. Quan es comença cedint per tal motiu, s’acaba cedint per tot. Els drets no són mai qüestions secundàries, són la base fundacional on s’erigirà tot el nostre sistema polític i democràtic. Desconfieu d’aquells que us facin escollir entre benestar o drets. Aquests no són mai intercanviables, sinó en tot cas complementaris. Sense drets no tenim garantia de res. Per això cal reivindicar i exercir el nostre dret a l’autogovern, entès com un dret fonamental de la nostra societat. Aquest és el debat de fons. Quin sentit tenen les Comunitats Autònomes si acaba decidint Madrid? Quin sentit té mantenir un sistema administratiu complex com ho és l’administració autonòmica si al final de tot és l’Administració General de l’Estat qui canta missa? Qui ens hagués dit que seria un virus, sense cap voluntat de fer mal a ningú, qui revifaria la crisi política amb l’estat.

La crisi mundial del Covid-19 és la nova prova del cotó. És en aquest moment on més que mai els ciutadans tenim el deure moral d’exigir responsabilitats als nostres representants, marcant els límits que estem disposats a acceptar com a societat. Les democràcies del món es troben en la corda fluixa, el dilema entre salvar l’economia o salvar la democràcia. Pensem-hi, reflexionem-hi i sobretot cuidem-nos molt, venen temps difícils.

Facebook
Google+
Twitter
Email

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *