Unilateralitat com a obligació.
Aquests dies s’ha tornat a obrir una vegada més el debat sobre la via unilateral, el pacte de Govern entre Junts i Esquerra hi posa clarament que NO es renuncia a aquesta via per aconseguir la independència, ho han anat recordant per exemple la Míriam Nogueras o l’Albert Batet.
L’1 d’octubre del 2017, Catalunya va autodeterminar-se responent a una pregunta clara: Voleu que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república? Un 90% dels votants van votar favorable a aquesta opció i per tant a la construcció de la república catalana fora del marc de l’Estat espanyol.
Des d’aleshores l’independentisme ha seguit guanyant sempre que hi ha hagut urnes, la darrera vegada el passat 14 de febrer amb un 52% de majoria independentista, superant per primera vegada el 50% dels vots.
Davant aquesta voluntat irrenunciable de tants catalans, la repressió de l’Estat i la manca de voluntat d’aquest per afrontar el conflicte, seguir i culminar el procés d’independència és una obligació i una font d’oportunitats per Catalunya en l’àmbit social i econòmic.
Amb aquest Estat disposat a tot per ni tan sols reconèixer els drets nacionals de Catalunya, la via unilateral és l’opció viable per construir aquesta república catalana, NO hi ha altra opció. Alguns podran dir que no és la que els agradaria, però no poden negar que és la viable, perquè si ho fan, estan renunciant a la independència.
Cal també valorar la feina de l’exili, un exili que igual que la figura del MHP Puigdemont han patit un intent de desprestigi per suposats companys de viatge, però veiem com la confrontació i la no rendició dels nostres exiliats i en especial del MHP Puigdemont i els HCs Puig, Ponsatí i Comin ens estan donant grans victòries i estan posant en evidencia les mancances de l’Estat espanyol arreu del món.
Seguir i persistir és el que ens farà estar preparats per l’embat definitiu amb l’Estat i fer realitat aquesta Catalunya independent desitjada per una majoria de catalans i catalanes.
